Jordi Cohí: 73 anys fent música

Entrevista Jordi Cohí

NM. Jordi qui ets?
JC. Jo sóc en Jordi Cohí Grau, nascut l’any 1926 a la Rambla del Vendrell. Els meus pares no eren músics, però els agradava molt la música. I tots 4 germans vam estudiar música, la Rosa, l’Alfred, i l’Agustí, que és compositor.

NM. I tu ets el segon?
JC. Jo sóc el petit. Aleshores féiem un quartet de nens. Ma germana al piano, l’Alfred, l’altre meu germà, el gran, tocava el violoncel, i l’Agustí el primer violí, que el van fer fer tota la carrera de violí molt bé, i jo, que tenia set o vuit anys, el segon violí. I llavors vam estudiar música. De manera professional ens hi vam dedicar l’Agustí, que és compositor i director, i jo.

NM. Els quatre germans tocàveu junts?
JC. Sí, fèiem un quartet de corda.

NM. Piano, cello i dos violins.
JC. Sí. El que passa és que jo de seguida els vaig agafar... Bé, vaig començar amb el violí. Vam passar la guerra i llavors vaig tocar un any el saxo. Però en aquell temps tothom havia de ser de Falange, i al ser músic vaig ser corneta de Falange. I, coi, em va sonar la corneta tan bé, i com que els trompetes anaven buscats i teníem una orquestreta...

NM. Els trompetes sempre han anat buscats, tota la vida.
JC. Tota la vida, i tant! I com que se’m va donar bé –que si no tens veu o no tens llavi, no tens llavi, oi?–, i aleshores, o coi!, cada vegada havíem d’anar amb l’orquestreta que havíem de pagar el trompeta molt i vaig dir: «Coi, si em compreu la trompeta a casa meva ja m’ho miraré». I quan va ser vam comprar una trompeta i ja vaig tocar de seguida.

NM. No vas anar a lliçó?
JC. Sí, després vaig anar amb un mestre a Vilafranca.

NM. Quants anys tenies?
JC. Jo llavors tenia catorze anys. I llavors aquest mestre de Vilafranca va dir: «Jo no et puc ensenyar més», i va ser quan vaig tornar, perquè jo havia estudiat el violí a l’escola de música municipal –que llavors era la Municipal, no era el Conservatori Municipal–, i em van posar al segon curs. I llavors vaig fer tota la carrera de trompeta. El violí no vaig arribar a acabar-lo, vaig fer mitja carrera, oi? També havia estudiat harmonia, però més que res que la trompeta se’m va donar bé. I de seguida, em vaig posar a tocar dissabtes i diumenges, amb el morro inflat, i l’Amadeu Rovira em deia: «Noi, això no pot ser!», i jo deia: «Escolti, si no toco no...».

NM. I al mestre Amadeu Rovira quan el vas començar a veure, tu?
JC. Als... catorze anys. Ell en tenia trenta-dos.

NM. Però a Barcelona, o...?
JC. A Barcelona, a Barcelona. A l’escola de música.

NM. Ton pare què era, de què treballava?
JC. El meu pare era sastre, però resulta que es va ferir tot el costat esquerre i va quedar invàlid. Clar, tots a casa, la veritat, coi...

NM. El que és curiós és que ens portem vint-i-cinc anys i hem tingut el mateix mestre.
JC. Exacte!! Si, però el més bo és una cosa: vosaltres ja teníeu mètodes, però nosaltres anàvem a la biblioteca, a copiar-nos les lliçons, que no hi havia mètodes! I ens els havíem de copiar!

NM. Escolta, què és ser músic?.
JC. Ser músic, per a mi, és el màxim que hi pot haver. He disfrutat tant, la música.

NM. L’has disfrutat.
JC. I si tornés a viure m’agradaria ser músic.

NM. És una bona addicció?
JC. Per a mi, sí, perquè m’ho he passat tan bé, amb la música! Home, m’ha donat l’ocasió de viatjar, de disfrutar tocant i cobrar.

NM. Disfrutar tocant, cobrar, i fer disfrutar els altres, no?
JC. I fer disfrutar els demés. I que, a sobre, encara tinguessis l’aplaudiment, t’alabessin, i una altra cosa, que mentre estudiaves ja guanyaves cèntims.

NM. Però guanyaves cèntims perquè hi havia més música en directe, però a mi m’ha fet gràcia això que deies que els trompetes ja anaven buscats, no?
JC. Sí. Llavors anaven buscats, potser ara no...

NM. Igual, igual.
JC. Bé, però llavors potser passava una cosa, que, és clar, no hi havia l’electrònica. El pianista ara, per exemple, té molta importància.

NM. Però quan vaig a tocar jo la trompeta en directe em diuen que els agrada més que quan el pianista fa de trompeta.
JC. Per suposat, no es pot comparar! Per a mi no, per a mi no.

NM. No es pot comparar la transmissió que dóna aquest instrument, i qualsevol.
JC. Qualsevol. Però sobretot és que amb la trompeta te la jugues.

NM. Hi ha sensació de risc constant.
JC. Constant! Perquè, per exemple, si en comptes del la et surt el sol, coi...

NM. Exacte, l’has cagat i tothom ho nota.
JC. Allò que he escrit, aquella anècdota gravant a Portugal que et vaig explicar...

NM. Sí, que vas explicar allò amb el Lluis Rovira.
JC. Amb l’Amalia Rodríguez, la famosa. Pam-pam, i vaig fer pam-paaam, clar, llavors sí, però llavors s’havia de tornar a repetir tot.

NM. S’havia de repetir tot!
JC. Tot!

NM. Vull dir-te que, allò de gravar tots alhora, això que tu dius, no han fet pistes, es toca diferent, tots alhora.
JC. És molt diferent. És com si actuessis.

NM. És el mateix. Has de dir la veritat i ho has de expressar.
JC. Exactament. Expresses. Perquè quan graves sempre hi ha aquella tensió: vermell, vinga va, som-hi, vinga va. I, en canvi, si toques amb els altres és el mateix que si actuessis, i t’escoltes. Comencem perquè això dels cascos...

NM. Horrorós.
JC. Jo ho trobo... I ara les orquestres, que toquen amb cascos. Ostres, és horrorós. Perquè tan bonic com és tocar...

NM. I escoltar-se.
JC. I escoltar-se l’un a l’altre. Però si et poses els cascos, no. Es fals.

NM. És fals, que sí, que sí.
JC. I al gravar, igual.

NM. Tu vas començar a estudiar la trompeta en do.
JC. No, en Si bemoll. Llavors tots tocàven en do, tots. Va canviar i tothom tocava en do. Home, hi havia alguna excepció, però tothom tocava en do.

NM. Però a tu què t’agrada més, do o si bemoll?
JC. Home, jo comprèn la trompeta ha d’estar en si bemoll; ara, en plan simfònic es toca en do, Jo, quan vaig passar a si bemoll, ostres, ho vaig passar bastant malament, i vaig fer el canvi ràpid: vinga, va, som-hi. Ostres, i acostumat a tocar amb... I ara, suposo que a tu et passa igual, que et sents en si bemoll...

NM. Jo em sento en si bemoll, sí.
JC. En el bon sentit, diu: estàs en si bemoll, en el bon sentit de la paraula.

NM. En el bon sentit de la paraula, sí. El que passa és que, no sé si hi estàs d’acord, però la trompeta en si bemoll, al ser més greu, té un so més maco, no?
JC. Té un so més maco. A més, per tocar en banda i orquestres de jazz i tot, si bemoll, i per acoplar-se amb els saxos, amb els altres instruments.

NM. Per empastar amb metall.
JC. La prova és que el trombó està tallat en si bemoll, i el saxo en si bemoll i en mi bemoll. Ara, en simfònica, com el que predomina és la corda jo crec que està bé que es toqui en do. I fins i tot pels transports .

NM. La qüestió dels transports ja no és musical, sinó de practicitat.
JC. De practicitat.

NM. Escolta, tu que ho has vist de tots colors, tornarà a posar-se de moda la música en directe? Això de la musica gravada quant temps creus que durarà?
JC. Jo crec que hi ha d’haver una transició, que comença potser a ser-hi amb la música aquesta que fan ara tradicional. Ara, per exemple, l’altre dia aquí a Olesa, van venir aquests del Tradicionàrius, que comença a ser un entremig.

NM. El tradicional torna a donar importància al directe, no?
JC. I, per exemple, el que feu vosaltres a aquest disc. Aquí no hi ha res d’electrònica. És fantàstic, fabulós!

NM. Res, res, els sons que surten aquí i les harmonies son fetes per metalls. Però vull dir que la música en directe, en aquest moment, està com adormida. La gent jove, no balla. La gent jove, escolta música amb uns cascos que distorsionen, uns cascos més dolents que els que fem servir tu i jo per gravar, que ho distorsionen tot. És a dir, el fenomen de la qualitat no hi entra, no?
JC. No hi entra, no hi entra. Jo, no sé, fa temps que crec que hi ha d’haver una transició. Fins ara tot eren guitarres, i ara ja hi comença a haver conjunts. El violí torna molt, molt. I una altra cosa, el jovent veig que es va donar una època, per exemple, que als concerts de l’orquestra de Barcelona no hi anava la gent, el jovent, i ara hi van. I van a l’òpera, i van a sentir concerts, i la música clàssica. La prova està que hi ha quantitat de simfòniques, que avans no hi havia res.

NM. Amb l’Amalia Rodríguez vas fer discos de fados?
JC. Sí, a Portugal. Anàvem als carnavals a Portugal, i aleshores passàvem quinze dies, més o menys, gravant, només gravant. Perquè anàvem quatre dies als carnavals, però després passàvem una temporada, uns dies, gravant. I allà es gravava amb magnetòfon i, esclar, si un feia un fallo s’havia d’esborrar, s’havia de repetir tot, i amb un micròfon per a tots.

Mirem fotos de les orquestes per les que ha passat en Jordi i comentem.

JC. Mira, aquesta és l’arribada quan vam anar a Amèrica amb la Lluís-Rovira. Aquests potser els coneixeràs, aquest és el Molins, que anava amb La Maravella; el Torrents, que és mort, pobre xicot, molt bon músic; el germà del Roda, el trompetista, aquest sóc jo; el pianista; el Lluís Rovira.

NM. Vau anar-hi amb contracte?
JC. Vam anar-hi amb un contracte fabulós. Això va ser l’any cinquanta-tres.

NM. Amb un contracte fabulós?
JC. L’any cinquanta-tres.

NM. Quants trompetes, tu i el Roda?
JC. No, i el Molins.

NM. Com anava? Us anàveu partint el paper, o...?
JC. No, jo era el primer trompeta, mira, veus? Allò, que sóc clàssic, jo era el primer trompeta; llavors el Roda era allò que en dèiem el segon trompeta improvisador; i llavors el Molins, que era el primer violí, que tocava molt bé el violí, i llavors feia com de tercer trompeta. Ara, això no vol dir que sobrava algú.

NM. Contracte l’any cinquanta-tres per anar a?
JC. L’any cinquanta-tres, que vam anar amb avió, amb el Constellation, i vam fer escala d’aquí a Madrid amb el DC3, de Madrid a Lisboa, vam sopar a Lisboa, llavors escala a las Azores, de las Azores a Bermudes, de Bermudes a Barranquilla, llavors de Barranquilla a Bogotà.

NM. Sí que hi havia calés a Colòmbia a aquella època.
JC. No, és que era el país dels grans contrastos. També hi havia hagut els milionaris de Bogotà, amb un equip de futbol que va venir el Di Stefano, va venir amb els milionaris de Bogotà. La gran misèria, i els grans milionaris. Nosaltres vam anar-hi contractats per un club dels milionaris.I nosaltres vam fundar l’orquestra Suspiros de España. El Rovira es va quedar de director artístic d’un club d’allà, i llavors vam fundar l’orquestra. I vam tocar per tot Colòmbia i tot Amèrica.

NM. Qui buscava els contractes?
JC. Teníem agents.

NM. La música espanyola triomfava?
JC. Fèiem espanyol, només fèiem música espanyola.

NM. Per ballar, o per escoltar?
JC. Per tot.

NM. Perquè feies concert, també?
JC. Exacte. Llavors anàvem vestits tots sempre d’espanyol, amb una ballarina.

NM. Qui era el «jefe», aquí?
JC. Ens ho tornàvem. Jo també vaig ser-ho, director artístic. Era democràcia. I portàvem dos alemanys que havien vingut a tocar aquí al Rigat, amb l’orquestra Closes i es van quedar aquí.

NM. Però si era una democràcia, què vol dir. Perquè qui se n’encarregava cobrava més, no?
JC. No, no, no.

NM. I la feina es repartia?
JC. Es repartia.

NM. I qui feia els arreglos?
JC. Generalment els feia el Rovira. I el meu germà també ens n’havia enviat, pagant-los.

NM. Una orquestra és el que són els seus arreglos, hi estàs d’acord, amb això?
JC. Home, hi influeix molt. Ara, sempre que se sàpiguen tocar. Et parlo d’això perquè quan vaig arribar, em vaig casar, i vaig anar a tocar amb l’orquestra Marabú de Valls. I llavors: goita, quins arreglos!, que eren d’aquella orquestra d’Alemanya, i jo deia: sí, estan molt bé, els arreglos, però s’han de saber tocar. Perquè no hi havia manera de medir, perquè n’hi havia un que amb prou feines... justet solfeig.

NM. Ja podies tenir arreglos, que si no tenies músics...
JC. Exacte.

NM. El bo és fer els arreglos a mida dels músics que tens, no?
JC. Com passa, per exemple. Aquestes orquestres de segona o de tercera divisió... El que miren, per exemple la Maravella, és: «Oi, quins equips! Ostres, quin equip porten! Escolta, quins arreglos!». Però no comparen, al tocar. I és clar, no guanyen els calés que guanyen aquells, i la feina que hi ha per pagar. És com aquell que diu: «Ostres, si jo tingués aquest instrument!». No. El de darrere de l’instrument. Si pots tenir un bon instrument, millor, però si no tens el que té el que va al darrere, ja pots comprar el millor instrument, ja!

NM. La Suspiros de España, fins a quin any?
JC. Va ser des del cinquanta-sis fins que vaig tornar al cinquanta-nou. Amb el Lluís Rovira havíem anat a Equador, a Guayaquil, i a Lima. Quan vaig anar a Amèrica tenia vint-i-set anys.

NM. T’has adonat que sempre estem amb d’això dels aguts? Si un cantant tenor fa un pinyol al final, es posa el públic a la butxaca, i si un trompeta fot un pinyol passa el mateix.
JC. Exacte.

NM. L’agut és una cosa que es guanya el públic.
JC. Es guanya el públic, oi que sí? Fins i tot amb un violí. Amb tot. El pinyol, eh, el pinyol final. Encara hi és ara a tot arreu.

NM. Hi ha una teoria que les freqüències agudes transmeten, sobretot, alegria i joia i benestar, que no vol dir que les altres siguin tristes.
JC. No, però és més ràpida, potser, la freqüència aguda. Altera perquè hi ha més freqüències, més quantitat i t’està sacsejant. En canvi, el greu és al revés. No hi ha aquella vibració, i la trompeta, és tan incisiva.

NM. T’has fixat que tots els baixistes són tots una mica tristos?
JC. Perquè suporten, ja els hi està bé/ l’instrument. És que jo crec que la personalitat va amb l’instrument. Hi ha persones que els agrada molt un instrument però no en tenen la personalitat, a part de la genètica, clar.

NM. L’energia de bufar litres d’aire si ets una mica depressiu no surt.
JC. O potser és al revés, que l’instrument et fa formar una personalitat, potser que sigui al revés. Perquè, esclar, com que el vas estudiant, vas tocant, vas adquirint coneixements i et vas formant, el caràcter també se’t va formant. Com tu i jo, per exemple, i com molts. Jo sóc tímid.

NM. Tots som tímids. Som tímids però amb els anys, ho perdem.
–El que passa també és que els tímids, allò que en diuen els grans herois són gent tímida, quan a l’hora de la veritat llavors surt tot; en canvi hi ha el que crida molt i a l’hora de la veritat, eh? I en canvi el trompeta a l’hora de la veritat dius, coi, escolta, aquí no em puc amagar.

NM. Quin és el record que tens del repertori més difícil que has tocat amb orquestra? De jugar-te la vida. Sempre te la jugues, però records?
JC. Records, més que res, de clàssic, de concert clàssic. Perquè si toques clàssic i la gent t’escolta hi ha silenci. Jo, per exemple, admiro en una simfònica tocar amb tres ppp tocar piano. Per a mi té més mèrit que tocar moltes notes de pressa.

NM. Al fulletó aquest que tens aquí de l’orquestra Planas estàs amb el Rudy Ventura, no?
JC. Sí, perquè ell també era vocalista i tocava amb son pare, i jo feia de trompeta en lloc d’ell. Més tard jo també vaig voler cantar però com a vocalista vaig fracassar.

NM. I l’Orquestra Planas pagava bé?
JC. Això era l’any quaranta-cinc, quaranta-sis, i aleshores cobrava més que un gerent d’un banc d’aquell temps. Un gerent cobrava quatre o cinc-centes pessetes i jo en cobrava vuit-centes cinquanta.

NM. Com és que guanyaves tant?
–Coi, pels trompetes. El trompeta era un davanter-centre.

NM. I què se li exigia, a un trompeta?
JC. Tocar molt, llegir a vista i fer-ho tot. I al vals-jota tocar sol, no el que fa la Maravella, amb els tres trompetes tocant.

NM. Amb qui vas tocar després del servei militar?
JC. Després vaig anar amb la Miracruz i després amb la Lluís Rovira, que vam ser a Suïssa, a Alemanya, a Madrid..., després vaig marxar al Líban amb l’orquestra de la Manolita Martino. I l’any seixanta me’n vaig anar amb el quartet Fiesta a Finlàndia, on ja hi havia estat amb la Luz Arenal i el Daniel Tresol. I l’any 64 és quan vaig tenir l’accident de cotxe a Finlàndia, amb la desgràcia que va morir un dels companys, el Fillat, que anava al davant del cotxe amb mi. I això em va canviar molt la vida. Després de l’accident vaig tornar a viure al Vendrell, però la vida era molt avorrida i vaig tornar a Barcelona, a tocar al Molino i a l’Apolo, i de l’Apolo em va sortir per anar al barco amb el Bofarull i després amb el Peirón, navegant pel Carib. Vaig tocar també a la Pèrgola de Barcelona. I vam estar al Caribe Hilton de Puerto Rico vivint-hi i tocant-hi sis mesos música espanyola. Tot de memòria i tot coreografia. I jo hi tocava el violí i la trompeta.

NM. El públic és igual a tot el món, Jordi?
JC. No. Allà, sobretot als Estats Units, com que tothom més o menys ha tocat un instrument saben la feina que fas. Així com aquí vénen i criden, allà diuen: «Carai!». Allà et valoren més la feina, el show, i saben si un tio toca o no toca.

NM. Un americà és igual que un alemany?
JC. Tenen una altra cultura. Que una alemany, que un finlandès...

NM. El finlandès també ho valora?
JC. Home, i tant! Saben valorar. I després, per allà no es toca tan fort. Pensa que nosaltres al violí hi posàvem sordina. Perquè volien parlar sense que els molestis, al sopar. I es tocava molt piano. I després ballaven, i fins i tot al ball no es tocava fort, i havia només un micròfon per tots.

NM. Ara faré una pregunta d'allò col·lateral. Les fans més interessants on les has trobat?
JC. A Escandinàvia. Allà hi havia una llibertat que aquí no va arribar fins als anys setanta.

NM. El millor «jefe» que has tingut?
JC. El Jesús Moreno.

NM. El Peirón?
JC. Sí, que tocava el trombó, el piano i el contrabaix. Té mà esquerra i quan convé vol les coses ben fetes i sap respectar. I el Rovira també ho era i jo l’admirava molt. Ara, amb el tema calés, si podia.....

NM. Ah, i davant del Papa, vas tocar també, oi?
JC. Sí, per Joan Pau Segon, l’any 84, a Montserrat.

NM. Amb quina formació?
JC. Érem quatre trombons i quatre trompetes, i vam fer música del segle XIV.

NM. I qui ho va arreglar, això?
JC. El pare Gregori.

NM. I el lloc més rar on has tocat en la teva vida?
JC. Com a cosa curiosa, a Amèrica, el 18 de juliol, vam tocar amb la Suspiros de España per a l’ambaixada espanyola, i el 19 vam tocar per al centre republicà.

NM. Quin any era això?
JC. L’any 56-57. Amb la Suspiros de España vam baixar per tot el Pacífic (Equador, Perú, Xile), vam travessar els Andes, Urugai, i llavors fèiem gires fins a dalt de tot al Brasil.

NM. Molt bé, Jordi, et deixo amb el metrònom i la partitura que t’estan esperant.

 tornar amunt